Coses estúpides que et diuen quan ets petit (i no tant petit).

Quan ets petit hi ha tantes coses que no entens... però tampoc et preocupa gaire el fet de no entendre les coses.
Simplement sents les coses.
Competivitat.
A tothom li agrada destacar en alguna cosa, a tothom li agrada que la valorin, a tothom li agrada guanyar, ser millor que els altres.
Et frustres quan t’esforces fent alguna cosa i t’arriba l’evidència de que un altre persona amb la meitat d’esforç et supera.
T’enfades, t’entristeixes, ràbies...
I llavors ve la persona llesta de torn i et diu:
-Tranquil, segur que tu el superes en alguna altre cosa, segur que en alguna altre cosa tu ets el millor, no t’enfadis, només cal trobar quina cosa és.-

Quina estupidesa! Trobar la cosa en que seràs el millor? Aquesta “cosa” no existeix. Tu el que realment vols no es ser el millor, es superar a aquella persona amb aquella cosa, de que et serveix superar a aquella persona amb una altra cosa? Quin sentit té?!

Hi ha gent que mai aprendrà a perdre.
Hi ha gent que se sentirà inferior.
Hi ha gent que mai deixarà de buscar aquesta “cosa”, que s’autoenganyarà.

BAAAAHH a pendre vent!
em rendeixo, encara que mai fos una competició.

On venen injeccions d'autoestima?

Imatges i només imatges és l'únic que queda d'una vida, d'unes vides atrapades en les cendres i les parets d'una casa, o millor dit, d'un palauet mig enderrocat i socarrimat pel temps.
Imatges, d'imatges devorades per les flames.


Imatges que no valen res, això és el que tinc.
Llàstima que els records sempre acabin evaporant-se.

Fa temps algú va escriure al Flickr que era genial (mentida podrida) i que el que volia era veure'm feliç.
A aquesta persona ara li dic jo:
Ets genial i vull veure't feliç (i que ho siguis, encara que les meves teories sobre la felicitat... enfi..) i afegiré que encara que no ho sembli, ets molt important per tots/es.


(Se que no sóc ningú, ni la més adient potser per dir això, però més igual)

Un somriure provocador.
Una mirada llarga i intensa.
Punts de vista totalment oposats.
Preocupació.
Rialla trapella.
Una mirada de desig.
Històries varies.

Una fugida.

Un viatge amb metro amarg.

Concentració i Saturació

Com quan em llevo pel matí, em preparo el meu café amb llet (carregat) i li fico molt de sucre. (sí, i que cony importa no?)
Els enllaços ionics (perque el sucre es un cristall i per tant està compost per una xarxa d'anions i cations blebleble... no? Bah.) es trenquen i es disol el sucre en el café (amb llet).
Però a la tercera cullerada (si 3) i al remenar arriba un punt en que el café amb llet no pot absorvir més el sucre, perquè el pobre està maxconcentrat, llavors direm que es una disolució saturada (la cantitat varia amb la temperatura... però jo sempre m'ho prenc fred, així doncs es satura abans).

Disolució saturada.
Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada. Saturada.




Fnfi metabolitzaeu agust la informació, podeu escollir entre ciclo de krebs (o de creps (visca la ignorancia i el dolç xD)) o per betaoxidació.

Gràcies.