Ara sí, ara no, ara sí, ara no...

sociables, insociables?

No podem viure sols, però ens resistim a acceptar les restriccions de la nostre llibertat.

Des de sempre s'ha dit què:
No t'adones de com t'importa algo, fins que ho perds.

Molts cops ho tenim tant a la vora que no li fem cas, perquè sabem que està allà, hi és i no marxarà.
Però el dia que no hi és, no pots evitar sentir un conjunt d'emocions.
Quan ho tens o ignores, quan ho perds ho anheles...
És què l'ésser humà es tant burro per actuar d'aquesta manera? Sí.

però...

i si el problema és que al tenir-lo sempre al costat, saber que estarà alla quan ho necessitis, veure'l cada dia... te n'acabes cansant?
i si, se t'acaben les converses?

llavors quan voluntariament o involuntariament ho ignores...
t'adones de que en realitat, ho segueixes necessitant (?)

prf...
http://es.youtube.com/watch?v=0dPS-EHl-FE i a relaxar-se : )

Step by step

Són les 12:58 de la nit i segueixo aquí. Em tenen tancada en una habitació, el color de les parets és el de menys, el mobiliari, no és important, simplement hi ha un llit amb un matalaç dur, hi ha una petita finestra, el fet de que sigui petita em porta a pensar que és perquè no hem pugui escapar, però hi és, i això potser si que és un fet important.

Què hi faig aquí?
Això, no és un fet important.

Quí m'hi ha dut aquí?
Això tampoc és important, malgrat que se qui ha sigut, recordo la seva olor, el seu color de cabell, el seu caràcter... però aquests fets no tenen importància perquè ja sóc aquí, envoltada d'aquestes parets, ara no importa qui m'hi ha dut.

El llit?
Tampoc té importància, ja que, és tant dur, que preferiria dormir al terra si pogués, però aquí fa molt de fred, i això potser si que és important.

I la finestra?
Què hi fa una finestra en una habitació que està construida per a la incomoditat?
Perquè hi ha esperança en l'abatiment?
Això, potser si que és important.

Per petita que sigui, és una finestra, és un punt d'escapament, de vida, per amunt que estigui, per inaccesible que sigui, la finestra segueix estant allà.
Posiblement, això si que sigui important.

I a fora, a l'altra banda de la paret que hi ha?
Això no ho sabre mai, si no aconsegueixò arribar a la finestra!
Per tant, ara no es important.


(Sovint donem importància a fets o coses que en aquell moment són irrellevants, poques vegades tenim la sang freda de concentrar-nos en els petits pasos que cal donar per arribar al nostre objectiu)


feeling free :)

La variable de la incertesa

Sincerament certes persones s'han proposat complicar-me l'any només començar-lo!

El passat, el present, el futur... i si no els vull barrejar?
Aceptar que el passat forma part del passat, per no amargar-te el present.
Aceptar que el futur no el pots controlar, i per tant, perquè capficar-s'hi?,
i el més important, apendre a viure el present perquè aquest és l'únic que pots modificar i controlar al teu aire.

Per tant, tanca la porta al passat, es a dir, desapareix i tot serà més fàcil (egoista!), preocupat de viure el present, riu, plora, estigues amb la gent que vols, i pel que fa al futur... planeja'l tenint encompte la variable de la incertesa.


Tot gira, tot canvia, estem en continu moviment, tot i així... no ens n'adonem.
Jo aquest món no l'entenc, només se que desaprofitem aquest caos de vida que algú ens ha donat.

"La confianza da asco"

confiar..
confiar és quelcom necessari en una persona, oi?

però què és confiar?
confiar en algú, es poder ser tal com ets amb aquesta persona, ser capaç d'explicar-li els teus dubtes, les teves pors, els teus pensaments...
i que aquesta persona, no et jutgi a la primera de canvi, que "t'estimi" per tal com ets, no pel que creu que ets...
que estigui allà quan el necessitis per donar-te un cop de mà.

Realment, és difícil confiar en algú.




Jo no confio en la gent, perquè quan ho vaig fer, vaig triar malament.
però i si ara, son diferents?


(bleh... jugate-la!)



Els sentiments, son una putada!