El gran negoci, que mou masses!

i jo sóc guay i surto a passejar a en Mixto amb els pantalons de l'Espanyol! xD
(i la gent encara té el valor de mirar-me amb cara rara!)

Cremem la ciutat!! (i el peu del Dani xD)

Nosaltres posem la música
ells posen l'infern!

(Que cremi la ciutat a Ritme de Tomtoms!
que cremi!!!! a Ritme 3 xD)

(de esto a Pirómana)

L'art de la fotografia

Quí diu que no es pot parar el temps?

Sexy Jazz

Simplement sexys.

Sip, me enamorat del jazz, definitivament.

Genials, encara que no s'ho creguin.
Cera a les orelles, una gran cançó, encara que no els ho vam demostrar.

(Aviat, Jambori!)

You can't stop it screaming out

You will be the death of me
Yeah You will be the death of me
Bury it
I won't let you bury it
I won't let you smother it
I won't let you murder it

Our time is running out!!

Equívoc i egoisme. Les persones.

Conversa profunda sobre la vida, mentres et retorces de dolor.

- Per què ens fan estudiar si existeix la veritat o no? Per què ens fan estudiar coses relacionades amb la felicitat?!
Per què?! Si ni tantsols sabem que és la felicitat!

- La felicitat es estar bé amb un mateix, acceptar les coses. No cal estar content per ser feliç.

- Tu ets feliç?

- Sí.

- Per què? Estàs a punt de morir. Del teu estòmac brolla sang... aquests tipus de ferides són letals, però lentes, estic segura que estàs vivint en silenci una gran agonia! i ets feliç?

- Sí, sóc feliç. Sóc feliç perquè acabo d'acceptar que m'has pres la cosa més preuada del meu petit món, m'has pres la vida.
Em reconforta pensar que ploraràs com un nadó quan jo deixi de respirar, la culpabilitat t'acompanyarà tota la vida. Això m'anima.

- La vida no val res amic meu. La vida no té importància.

- No saps que dius. Si no és important l'únic que tenim? Si de debó no t'importa la vida... Series tu la que estaries sagnant, morinte minut a minut, però ets tant egoista, que prefereixes matar-me a mi.

Els metges no salven vides, només retrasen la mort.


La mort...
Per què a la gent li fa por la mort?

(algun dia escriure el meu pensament egoiste al respecte, algun dia)



(i sí, barça porta l'emfasi a la primera 'a', però jo ho escric com em dóna la gana, estamos? xD)

- ¿Qué nombre le vamos a poner, papi?
I en Manolo va contestar segur de si mateix.
- ¡Colorines! ¡Se llama colorines, joder!
- Jo papi, ¡Qué guai! ¡Mola cantidad! ¡Chulo de verdad! ¡jo!

La mare que els va parir a tots dos...!

- ¡Lorito real, lorito real! -va etzibar-me, en un atac d'originalitat.
Jo no vaig ni inmutar-me.

- ¡Hala Madrid! ¡Hala Madrid! ¡Hala Madrid!- va xisclar com un histèric.

I jo vaig arribar a la conclusió que tot tenia un límit, i que fins aquí podiem arribar. Per què tot el pragmatisme i la meva captinença exquisida se n'anaven en orris quan algú em tocava la fibra sentimental i atacava les dues coses que, a part de l'hinduisme, encara considerava sagrades: Catalunya i el Barça.
De manera que vaig inflar el pit tant com vaig poder i vaig deixar anar el meu crit de declaració de guerra.
-Barça! Barça! Barçaaaaaaaaaaaaaaaa!!



(visca les reencarnacions en papagais independents i culés)

Jo no se si esque no us doneu compte o ja us està bé.

Un bloc de gel infranquejable s'ha interposat en els nostres camins, ben gruixuit, ben cristalí, ben gèlid.
Sembla que a ningú l'interesi trencar-lo.
(m'incloeixo)

Yes, I'm a bitch, a big bitch!

- Encara t'atrebeixes a dir que els humans tenim importància?
Mira al teu voltant, t'ho estan dient a crits. NO ETS RES.

- Potser no sóc res, però jo com a mínim visc la vida. Tu et limites a esperar, te la imagines i esperes...

Timeless

Quin fàstic.
És horrible quan se't fa evident l'evidència de que no ets capaç d'aprofitar el temps, i el deixes passar, lentament, cada minut es fa més evident la meva ineptitud.
De que serviria aturar el temps, si no sóc capaç ni d'aprofitar el pur present?

Quin fàstic.
Quin putu fàstic.

Qui digui que les coses no canvien amb el temps, no sap que diu.

Como a un perro abandonado.

Ella nunca podrá abandonarme.