- ¿Qué nombre le vamos a poner, papi?
I en Manolo va contestar segur de si mateix.
- ¡Colorines! ¡Se llama colorines, joder!
- Jo papi, ¡Qué guai! ¡Mola cantidad! ¡Chulo de verdad! ¡jo!

La mare que els va parir a tots dos...!

- ¡Lorito real, lorito real! -va etzibar-me, en un atac d'originalitat.
Jo no vaig ni inmutar-me.

- ¡Hala Madrid! ¡Hala Madrid! ¡Hala Madrid!- va xisclar com un histèric.

I jo vaig arribar a la conclusió que tot tenia un límit, i que fins aquí podiem arribar. Per què tot el pragmatisme i la meva captinença exquisida se n'anaven en orris quan algú em tocava la fibra sentimental i atacava les dues coses que, a part de l'hinduisme, encara considerava sagrades: Catalunya i el Barça.
De manera que vaig inflar el pit tant com vaig poder i vaig deixar anar el meu crit de declaració de guerra.
-Barça! Barça! Barçaaaaaaaaaaaaaaaa!!



(visca les reencarnacions en papagais independents i culés)