Jo només diré una cosa:
La que es lia al nostre cos quan ens fem una ferida!!
Encara que quan ens ataca un virus ja és la ostia, nosé com el nostre cos no es cansa... i si un dia al fetge li dóna per estar cansat i no segrega Protrombina? (moririem desagnats per una merdeta de ferida...)
(a mi el meu cos comença a fer-me por... xD)
Us desitjo que tot us funcioni tot bé. xD
martes, 31 de marzo de 2009
sábado, 28 de marzo de 2009
reader
i pensar que una simple desició pot marcar la vida d'una persona... m'espanta.
(mirar el món amb aquesta cara impasible, amb aquesta mirada buida... no sempre es bo tenir les coses tant clares, ni seguir sempre el cap i amb ell la seva lògica...)
Quí ens garanteix que no tornarà a passar?
quí ens garanteix que un grup de persones no cometrà tal genocidi com els dels jueus?
Les persones, sóm tant repugnants que ni tantsosl sóm capaces de no torna a tropessar amb la mateixa pedra. El pitjor es que fem veure que n'aprenem dels errors, però l'únic que fem és soterrar-ho durant un temps, quí ens pot assegurar que no ho tornarem a fer?
Em faig fàstig.
(avegades penso que seria bo fer les coses sense planejar-les, sense tenir-ho calculat. M'espanta tot allò que no puc controlar o preveure... m'espanten els meus sentiments)
(mirar el món amb aquesta cara impasible, amb aquesta mirada buida... no sempre es bo tenir les coses tant clares, ni seguir sempre el cap i amb ell la seva lògica...)
Quí ens garanteix que no tornarà a passar?
quí ens garanteix que un grup de persones no cometrà tal genocidi com els dels jueus?
Les persones, sóm tant repugnants que ni tantsosl sóm capaces de no torna a tropessar amb la mateixa pedra. El pitjor es que fem veure que n'aprenem dels errors, però l'únic que fem és soterrar-ho durant un temps, quí ens pot assegurar que no ho tornarem a fer?
Em faig fàstig.
(avegades penso que seria bo fer les coses sense planejar-les, sense tenir-ho calculat. M'espanta tot allò que no puc controlar o preveure... m'espanten els meus sentiments)
jueves, 26 de marzo de 2009
lunes, 23 de marzo de 2009
Un somni irreal massa real
Avui he tingut el somni més bonic i més estrany que recordo, des de fa molt de temps...
Avegades preferiria no despertar, encara que el somni sigui de bojos!
Feia molt de temps que no recordava un somni tant nítid com el d'aquesta nit, feia molt de temps que no em despertava amb les sensacions que estava tenint al somni.
El lloc i les persones no encaixaven, conceptes barrejats, sensacions idíl·liques, tu, ella, ells, elles... un somni.
jo.
en aquest somni era jo, jo i no una altre persona, i m'agradava.
llàstima que sigui simplement un somni!
i de poc no arribo tard a Física per culpa d'aquest!xD
Avegades preferiria no despertar, encara que el somni sigui de bojos!
Feia molt de temps que no recordava un somni tant nítid com el d'aquesta nit, feia molt de temps que no em despertava amb les sensacions que estava tenint al somni.
El lloc i les persones no encaixaven, conceptes barrejats, sensacions idíl·liques, tu, ella, ells, elles... un somni.
jo.
en aquest somni era jo, jo i no una altre persona, i m'agradava.
llàstima que sigui simplement un somni!
i de poc no arribo tard a Física per culpa d'aquest!xD
lunes, 16 de marzo de 2009
93 imatges i una "historia" 1/
Jo no sóc ningú per narrar-vos aquesta historia, perquè tampoc és real, o potser sí, no ho se. De totes maneres, no és al meva història, és la seva història, la història que em mostren quan les miro. Les miro, les inspecciono, les analitzo...
Les escolto.
I elles parlen.
“ Una tarda d’una dia càlid de tardor, no sabria dir-te ni el dia ni el mes, només se que les fulles dels arbres jeuen reposant sobre el terra d’una gran ciutat. Una ciutat plena de persones, amb un camí a seguir, caminen decidits, borrosos, dispersos, a complir la seva missió. Tots excepte ella.
Ella, palplantada al vell mig d’una plaça envoltada de grans edificis i d’ombres de persones, té la mirada fixa en un punt, els seus pensaments.
Té un posat seriós, estic segura que espera a algú o quelcom. Però està tant concentrada que no s’adona que ho té al costat, a tocar.
Tothom està tant capficat en els seus propis pensaments, que són incapaços d’adonar-se que aquesta noia té el que més anhela, o creu anhelar, al costat. Segur que no s’han adonat que ella està allà, palplantada.
Només una figura, en un pla una mica més allunyat, nítid, es capaç d’aixecar la vista del seu telèfon mòbil i observar-la. Aquesta figura nítida però en ombres, és la figura d’un home, un home que ha aconseguit deixar de veure el món per mirar-lo, per mirar-la.
Aquest home, que ara mira el món, s’adona de tot el que el rodeja, ara veu els cireres florits, les aigües fosques del riu, el cel estrellat.
Capficat en els seus pensaments però amb els ulls ben oberts, ja entrada la nit, decideix passejar-se per la zona més degradada de la seva ciutat, vol experimentar noves sensacions, vol poder impregnar-se de totes aquestes imatges que ara pot veure.
Després de mirar als ulls d’una Gueixa de mentida, perquè aquella pobre dóna era més puta que peça d’art, va trobar en ella una mirada altiva orgullosa, sense vergonya.
La va mirar.
La va mirar i va veure una nena perduda, tancada en una habitació sense poder escapar, sense sortida. Però amb ganes de lluitar.
Tot seguit va entrar en un bar, un bar antic, quelcom degradat, ple de fanalets per il•luminar tènuement aquell minúscul espai.
Va pensar en ella.”
[...]
El pur present és un avanç indesxifrable del passat
devorant el futur. En realitat, tota sensació és ja
memòria.
Les escolto.
I elles parlen.
“ Una tarda d’una dia càlid de tardor, no sabria dir-te ni el dia ni el mes, només se que les fulles dels arbres jeuen reposant sobre el terra d’una gran ciutat. Una ciutat plena de persones, amb un camí a seguir, caminen decidits, borrosos, dispersos, a complir la seva missió. Tots excepte ella.
Ella, palplantada al vell mig d’una plaça envoltada de grans edificis i d’ombres de persones, té la mirada fixa en un punt, els seus pensaments.
Té un posat seriós, estic segura que espera a algú o quelcom. Però està tant concentrada que no s’adona que ho té al costat, a tocar.
Tothom està tant capficat en els seus propis pensaments, que són incapaços d’adonar-se que aquesta noia té el que més anhela, o creu anhelar, al costat. Segur que no s’han adonat que ella està allà, palplantada.
Només una figura, en un pla una mica més allunyat, nítid, es capaç d’aixecar la vista del seu telèfon mòbil i observar-la. Aquesta figura nítida però en ombres, és la figura d’un home, un home que ha aconseguit deixar de veure el món per mirar-lo, per mirar-la.
Aquest home, que ara mira el món, s’adona de tot el que el rodeja, ara veu els cireres florits, les aigües fosques del riu, el cel estrellat.
Capficat en els seus pensaments però amb els ulls ben oberts, ja entrada la nit, decideix passejar-se per la zona més degradada de la seva ciutat, vol experimentar noves sensacions, vol poder impregnar-se de totes aquestes imatges que ara pot veure.
Després de mirar als ulls d’una Gueixa de mentida, perquè aquella pobre dóna era més puta que peça d’art, va trobar en ella una mirada altiva orgullosa, sense vergonya.
La va mirar.
La va mirar i va veure una nena perduda, tancada en una habitació sense poder escapar, sense sortida. Però amb ganes de lluitar.
Tot seguit va entrar en un bar, un bar antic, quelcom degradat, ple de fanalets per il•luminar tènuement aquell minúscul espai.
Va pensar en ella.”
[...]
El pur present és un avanç indesxifrable del passat
devorant el futur. En realitat, tota sensació és ja
memòria.
miércoles, 4 de marzo de 2009
A mi
Ara que hi penso...
Tinc tantes coses entre mans.
Feines urgents.
No em recordava que també
he de morir.
Sóc tant distret!
M'havia descuidat
d'aquest projecte
o m'hi aplicava
sense gens de zel.
A partir de demà
repararé l'oblit.
Volenterós,
començaré a morir
amb senys, entusiasme,
esparpillament.
Pere Quart.
No, encara no és moment de pensar-hi.
millor, deixem-ho per demà ; )
Tinc tantes coses entre mans.
Feines urgents.
No em recordava que també
he de morir.
Sóc tant distret!
M'havia descuidat
d'aquest projecte
o m'hi aplicava
sense gens de zel.
A partir de demà
repararé l'oblit.
Volenterós,
començaré a morir
amb senys, entusiasme,
esparpillament.
Pere Quart.
No, encara no és moment de pensar-hi.
millor, deixem-ho per demà ; )
Suscribirse a:
Entradas (Atom)