Jo no sóc ningú per narrar-vos aquesta historia, perquè tampoc és real, o potser sí, no ho se. De totes maneres, no és al meva història, és la seva història, la història que em mostren quan les miro. Les miro, les inspecciono, les analitzo...
Les escolto.
I elles parlen.
“ Una tarda d’una dia càlid de tardor, no sabria dir-te ni el dia ni el mes, només se que les fulles dels arbres jeuen reposant sobre el terra d’una gran ciutat. Una ciutat plena de persones, amb un camí a seguir, caminen decidits, borrosos, dispersos, a complir la seva missió. Tots excepte ella.
Ella, palplantada al vell mig d’una plaça envoltada de grans edificis i d’ombres de persones, té la mirada fixa en un punt, els seus pensaments.
Té un posat seriós, estic segura que espera a algú o quelcom. Però està tant concentrada que no s’adona que ho té al costat, a tocar.
Tothom està tant capficat en els seus propis pensaments, que són incapaços d’adonar-se que aquesta noia té el que més anhela, o creu anhelar, al costat. Segur que no s’han adonat que ella està allà, palplantada.
Només una figura, en un pla una mica més allunyat, nítid, es capaç d’aixecar la vista del seu telèfon mòbil i observar-la. Aquesta figura nítida però en ombres, és la figura d’un home, un home que ha aconseguit deixar de veure el món per mirar-lo, per mirar-la.
Aquest home, que ara mira el món, s’adona de tot el que el rodeja, ara veu els cireres florits, les aigües fosques del riu, el cel estrellat.
Capficat en els seus pensaments però amb els ulls ben oberts, ja entrada la nit, decideix passejar-se per la zona més degradada de la seva ciutat, vol experimentar noves sensacions, vol poder impregnar-se de totes aquestes imatges que ara pot veure.
Després de mirar als ulls d’una Gueixa de mentida, perquè aquella pobre dóna era més puta que peça d’art, va trobar en ella una mirada altiva orgullosa, sense vergonya.
La va mirar.
La va mirar i va veure una nena perduda, tancada en una habitació sense poder escapar, sense sortida. Però amb ganes de lluitar.
Tot seguit va entrar en un bar, un bar antic, quelcom degradat, ple de fanalets per il•luminar tènuement aquell minúscul espai.
Va pensar en ella.”
[...]
El pur present és un avanç indesxifrable del passat
devorant el futur. En realitat, tota sensació és ja
memòria.
1 comentario:
Marta... m'ha agradat molt :)
Tot i que hagis escrit "gueixa" en comptes de "geisha". (Et va agradar allò que et vaig dir de que no era veritablement una geisha, eh? Més puteta -bitch- i no neix)
El haikú del final és preciós.
Publicar un comentario